Premi al format de prosa de 1r i 2n d'ESO del Ir concurs literari jove

Una vida perduda

Allà esta un altre cop allà davant meu mirant-me sense dir res...

-          Mama, mama, mira... és ell un altre cop – li vaig dir mentre el senyalava.

-          Qui? – em va dir la meva mare.

-          Ell, el nen del parc.

-          Allà no hi ha ningú

-          Però mama! No el veus? Està allà – deia, i el senyalava

-          Allà no hi ha ningú – em va dir sèria.

-          Que si! Perquè no el veus? T’ho juro mama, allà hi ha un nena i és el mateix que vaig veure al parc.

-          Ja n’hi ha prou, Joan, para ja, val? Allà no hi ha ningú – em va cridar.

-          Per què no em creus? – li vaig dir una mica trist, i me’n vaig anar a la meva habitació.

Em vaig estirar sobre el meu llit, i de sobte allà estava un altre cop, allà davant meu mirant-me:

-          Hola, com et dius? – li vaig preguntar.

No em va respondre

-          Ei, que m’escoltés?

No va dir res

-          Que no parles o què?

No em va dir res, vaig parpadejar i ja no hi era, el vaig estar buscant, fins que em vaig cansar i em vaig adormir.

.......

Un soroll em va despertar, era la meva mare, que em va despertar per anar a l’escola.

La meva mare em va acompanyar a l’escola i se’n va anar, no em va dir ni adéu. A vegades penso que no m’estima. Es molt dolenta amb mi, em posa la culpa de tot,  diu que es culpa meva que el meu pare ens hagi abandonat, del que li va passar a la meva germana, no ho entenc, soc el seu fill, perquè em tracta així? No ho entenc a vegades penso que jo no soc el seu fill i ella no és la meva verdadera mare.

Bueno per lo que anàvem,  vaig entrar a classe, i no vaig trobar a ningú, em va semblar raro. Vaig mirar pels  passadissos i no hi havia ningú només els de 5è i 6è.  Vaig entrar a la meva classe un altre cop, i allà estava ell, us ho juro que no sé com s´ho fa per aparèixer de cop i desaparèixer. Però bueno hi ha coses que mai podrem saber.

Em vaig acostar a ell i li vaig dir:

-          Què fas tu aquí? Que estudies aquí? Com t’ho fas per aparèixer de cop als llocs?

No em va contestar, només em va mirar sense cap expressió a  la seva cara. Vaig escoltar un  soroll i em vaig girar i no vaig veure res, em vaig tornar a girar per veure el nen i no hi havia ningú. Ja no hi era.

-          On ets? No em deixis sol sisplau...

No va aparèixer per cap lloc, i allà va ser quan vaig sentir que estava sol, completament sol, no tenia amics... el meu pare em va abandonar, la meva germana es va morir, la meva mare no m’estima... i ara aquell nen que no m’ha dit ni com es diu em deixa sol.

Em vaig cansar de tant pensar i vaig decidir anar al despatx del director per dir-li que on eren, mentre anava baixant les escales em trobava el nen un segon i desapareixia , cada vegada s’acostava més a mi. Era com si em volgués dir alguna cosa però jo no l’escoltava.

Això era molt estrany.

Vaig trucar a la porta del despatx, i vaig escoltar un “endavant” i vaig passar. Vaig veure al director allà assegut escrivint alguna cosa en alguns fulls.

-          Home Joan vine entra... Què et passa?

-          A la meva classe no hi ha ningú

Ell em va mirar, va arrufar el nas, i després em va preguntar:      

-          A quina classe vas?

-          A 4tB

-          Ah, és clar, els de la teva classe han anat d’excursió al museu de la música, no t’ho han dit?

Jo vaig abaixar el cap i vaig començar a pensar, i hi vaig caure, es veritat que ahir tothom parlava d’una excursió. Quan vaig pujar el cap per contestar-li, el vaig veure, us juro que no se com s’ho fa però sempre m’espanta, jo em vaig aixecar, em va espantar, i el director Enric em va mirar una mica estranyat...

-          Què et passa fill? Et trobes bé? – em va dir molt preocupat.

-          Allà! – vaig dir mentre assenyalava el nen- allà hi ha un nen que ha aparegut derrapant, allà! Mira! Darrera teu! Mira! - vaig dir molt ràpid, mentre senyalava al nen, que no s’havia mogut del lloc.

L’Enric es va girar i no va veure res.

-          Allà no hi ha ningú, Joan...

-          Sí, perquè no el veus, esta allà darrere teu, mira, et juro que allà hi ha un nen, perquè ningú el veu? -vaig dir una mica nerviós

-          Escolta’m, Joan, tranquil·litzat, seu, ara diguem què veus?

-          Allà, allà hi ha un nen- deia mentre el senyalava- i és el mateix nen que vaig veure al parc, aquest nen el vaig veure ahir a casa meva, i avui l’he vist a la meva classe assegut i ha desaparegut de sobte, quan venia al despatx, pel camí el veig i després desapareix...  No m’ha dit ni el seu nom, ni res, no m’ha parlat, només em mira i calla, i ara esta aquí darrera teu mirant-me i tu no el veus, ets igual que la meva mare- li vaig dir, o  més aviat  li vaig cridar i me’n vaig anar d’allà, donant un cop de porta.

Vaig sortir d’allà molt enfadat, i me’n vaig anar a casa, pensava que la meva mare estava treballant, però vaig sentir un soroll, què era allò? La meva mare estava treballant, que extrany, vaig posar la clau en el pany, llavors  vaig girar la clau, i quan vaig obrir la porta, la meva boca tenia la forma de una `o´ gegant.

Sabeu què vaig veure? Doncs senyores i senyors quan pensava que la meva mare ja no podia fer res mes per –cagar-la, allà estava ella fent petons al seu jefe de la feina, la meva mare era la seva secretària, i ara mateix sestaven petonejant...  això era..... no sé com  expressa en paraules el que sentia en aquell moment, em sentia malament, sentia que la meva mare eres una regalada, com pot fer això amb el seu  jefe...?  això és flipant, us juro que no pensava que la meva mare fos així.

Quan vaig veure allò me’n vaig anar corrents a no se on, només corria com si no hi hagués un demà, no sabia on anava. Vaig arribar a un bar i vaig entra al lavabo, a plorar, almenys allà ningú em veia. Allà vaig començar a pensar...  per què el meu pare em va abandonar? Per què la meva mare m’odia? Per què la meva germana va morir...?  Després de pensar tant em  vaig rentar la cara, i quan vaig aixecar al cap per mirar-me al mirall, allà estaven aquells ulls negres, que casi no es veuen, aquell nen  que em fa tanta por, aquell nen que no em parla i que no se ni el seu nom, aquell nen que apareix i desapareix quan ell vol. Es va acostar a mi i em va dir:

-          Vols que t’ajudi?

Aquell va ser el primer cop que el vaig escoltar parlar. Espera, espera, espera...  com que m’ajudi? Que m’ajudi en que?

-          Que m’ajudis? En què?

-          En el teu problema, ja sé com et tracta la teva mare , ja se lo del teu pare i lo de la teva germana... vols que et porti a un lloc millor?  a un  lloc on ningú et jutgi?  a un lloc on puguis tenir amics, on puguis tenir una família que t’estimi i no et et jutgi pel què fas, per qui ets ...

Vaig començar a pensar

-          Com m’ajudarà?

Li vaig preguntar.

Ell va somriure, la primera vegada que el vaig veure somriure.

-          Ja veuràs vine...

Jo el vaig seguir, pel camí ningú dels dos parlava, i al final em va portar a un edifici, que fèiem allà?

-          Què fem aquí?

No em va contestar, vam pujar fins al terrat, i es va ficar a la punta, em va mirar, i em va dir que m’acostes a ell amb al cap. Jo em vaig acostar.

-          Com m’ajudaràs?-  li vaig preguntar

Em va mirar i em va dir:

-          Ja ho he fet... -i em va empènyer.

Vaig veure una llum blanca al fons. Cada vegada s’acostava més, estava més propera a mi, sentia que em faltava l’ aire,  la llum esta allà, cada vegada mes a prop...

CHAYMAE CHARI CHARAI