10 ANYS DE TERTÚLIA
LA TERTÚLIA
—Això és una tertúlia de temes diversos i, també,
literària.
—Quantes pàgines i llibres que hem llegit, en
aquests anys!
—A mi em va agradar L'atles furtiu, que és
una barreja de fets històrics i imaginaris.
—De fet, hem viatjat a llocs ben diferents: a
Mequinensa, al costat de l'Ebre...
—A un cortijo andalús, compartint les penes
de les filles de Bernarda Alba!
—I, fins i tot, a l'Edèn!
—I, quan llegíem El somni d'una nit d'estiu...,
quin tip de riure!
—La màgia de la literatura, la màgia del teatre, et
fa viure la història.
—I les pel·lícules i els berenars també hi ajuden!
—I sobretot, l'amistat i les rialles compartides.
'LA PLAÇA DEL DIAMANT' (INICI)
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a
dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia
vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats,
que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar, ni tenia ganes de
sortir perquè m'havia passat el dia despatxant dolços, i les puntes dels dits
em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i
agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores
i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues,
perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que
no. Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates
com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que
feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir
que era d'hule, amb la tanca com una petxina d'or.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven.
El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira
de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot
el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires
estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s'ajuntaven. La cinta
de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo
que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia.
Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia
sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels
músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava
guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i
en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar
i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense
la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo
joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la
Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, i no seguis
que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les
cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre
badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?
'LA PLAÇA DEL DIAMANT' (COMENTARI DE MERCÈ RODOREDA)
La plaça del Diamant comença així: "La Julieta va venir expressament a la pastisseria a
dir-me que abans de rifar la toia rifarien cafeteres...". Mentre escrivia
aquesta primera frase no podia pas pensar ni remotament que, un quart de segle
després, de la meva novel·la se n'haurien fet tantes edicions catalanes i tantes traduccions estrangeres.
Quan la vaig escriure no recordava gaire com era la
plaça del Diamant de debò. Només recordava que, quan tenia tretze o catorze
anys, una vegada, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb el meu pare a
seguir carrers. A la plaça del Diamant havien aixecat un envelat. Com a
d'altres places, és clar; però el que sempre més he recordat és aquell. En passar-hi
pel davant, tot ell una capsa de música, jo, a qui els meus pares prohibien de
ballar, en tenia unes ganes desesperades i anava com una ànima en pena pels
carrers guarnits. Potser per culpa d'aquesta frustració, al cap de molts anys,
a Ginebra, vaig començar la meva novel·la amb aquell envelat.
'TESTA DE VELL EN BRONZE', DE RAMON FOLCH I CAMARASA
I va ser, de sobte, com una olor fina, tènue, de
noia jove; una olor que arribava de molt lluny, barrejada amb un perfum de
glicina florida i amb la música d'un piano que una senyora de mitjana edat
tocava mentre les parelles giravoltaven parsimoniosament per una gran sala, la
sala de la casa, de la torre dels Martorell al Guinardó, que, amb els
finestrals oberts, donava al parc de les glicines en flor...
Elisenda, olor de glicina.
L'Elisenda. I la manera de riure de l'Elisenda quan
ell, en saber el seu nom, li deia que ell "només" es deia August, i
ella feia que "Déu n'hi do"; l'Elisenda, que, en plena dansa, es
posava deliciosament vermella quan les noies Martorell, manifasseres i
simpàticament indiscretes, començaven a fer-li l'ullet perquè era la tercera
vegada seguida que ballava amb el jove periodista.
El perfum de glicina, i, alhora, aquella exaltació
de mirar-li els ulls radiants, i aquella ira sorda, amb prou feines ofegada, de
saber-se mal vestit, amb els pantalons del seu germà gran i la vella americana
que la mare li havia replanxat "perquè faci força goig, el meu
August"... [...]
En la seva butaca tronada, el vell brandà el cap.
Tot plegat, cabòries.
El cigarret se li havia apagat, però no el tornà a
encendre, i el deixà en el cendrer, d'esma.
Després amagà les mans sota la manta. Se li havien
ben refredat. Com els records. I el cor, segurament.
Però l'olor de glicina tornava, ara, insidiosa, i
balmava tot l'aire al voltant del vell vençut, prostrat.
L'olor de la glicina i l'olor de l'Elisenda.
I amb l'olor tornaven els records, des del fons del
pou del temps.
Dolços records d'un amor que mentre durà havia estat
una embriaguesa, un somni viscut.
Potser tan dolç en el record justament perquè havia
estat tan breu.
CARTA D'ISABEL-CLARA SIMÓ
(DESPRÉS D'HAVER LLEGIT 'JÚLIA')
Benvolguts tots:
Gràcies per la vostra atenta lectura. Alguns
comentaris m'han agradat molt, però no perquè siguin o no elogiosos sinó perquè
m'han fet reflexionar. És molt bo un contacte entre lectors i autor/a.
Voldria contestar a qui diu que alguns temes són
massa moderns amb una dada històrica: el concepte de llibertat és típic del
segle XIX. Per això hi ha els llibertaris (o anarquistes) i els liberals, i per
això hi ha tantes novel·les i poesies de l'època que en parlen.
Estic molt d'acord que l'únic amor en la vida de la
Júlia és el seu pare.
Pel que fa al final, tinc lectors que el veuen massa
obert, que no hi ha conclusió. Reconec que és cert, però és que m'encanten els
finals oberts, perquè així implico el lector, li deixo el final a les seves
mans, evito el dogmatisme.
Respecte a la frase "catòlica havia de
ser", m'ha portat molts mals maldecaps (per exemple, un jurat d'un premi
literari molt important em va dir que va ser impossible que l'editorial
acceptés aquest llibre per premiar-lo per aquesta frase). Tanmateix, no estic
insultant ningú; més aviat és del que diria un obrer alcoià (jo mateixa ho he
sentit a la meva infància), perquè l'Església havia fet tants abusos! No
oblidem que els nostres revolucionaris, a Catalunya també, el primer que fan és
cremar esglésies...
Vaig escriure aquesta novel·la per contar una
història, és clar, però sobretot volia expressar que el canvi de classe social,
en aquella època, era quasi impossible, i que el preu que paga la Júlia és
excessiu i, a més, ha de treballar, com bé dieu, com un home i actuar com un
home per fer-se respectar. Volia també divulgar la Revolució del Petroli del
meu poble i els problemes entre la burgesia i els obrers d'aquella època.
Recordem que si avui tenim vacances pagades, subsidis d'atur o medicina
gratuïta és perquè aquells homes i dones, sobretot els sindicalistes, es van
jugar la vida, van ser perseguits i empresonats i s'hi va vessar molta sang.
Una abraçada a tothom,
Isabel-Clara Simó
LA FELICITAT
—Les persones, sovint, busquem la felicitat per mitjà de tenir molts diners
i comprant els productes millors (tant si els necessitem com si no), però
quedem igual.
—En els anuncis sovint s'identifica felicitat amb posseir els productes
anunciats. Per tant, deu ser que moltes persones ho veuen d'aquesta manera.
—Les persones (sobretot, els infants) imitem el que es diu o es fa en certs
anuncis; per tant, hi ha anuncis que poden resultar, fins i tot, perillosos.
—Una de les coses que permet ser feliç és estar avingut amb la societat i
l'entorn que t'han tocat per viure.
—Per ser feliç, cal valorar les coses que són importants de debò (no les innecessàries)
i trobar valors, idees, etc., que ajudin a orientar i donar sentit a la pròpia
vida.
—Als fills/es, a vegades els comprem tot el que demanen perquè no els podem
dedicar temps, perquè no els podem donar comprensió, caliu, etc.
ELS COLORS DEL NOSTRE POBLE
Al nostre poble, ara a la primavera, arriben els
rosats i malves dels pruners bords. N'hi ha al parc de can Jepis; també se'n
veuen anant cap a Centelles, abans del pont de ferro... Són tons que recorden
les postes de sol, quan els turons i les muntanyes de ponent, com el Roc Gros o
el Puigsagordi, guanyen protagonisme i bellesa. També agrada la gamma inestable
de grisos de després de la pluja, si els núvols s'estripen i alguns rajos de
sol malden per tornar a il·luminar el Puigsagordi, mentre l'olor de l'herba
molla ho impregna tot.
El maig és el temps dels blancs i morats de la
farigola. Quan ens acostem a l'estiu, el vermell de les cireres substitueix el
blanc lluminós de la florida de l'arbre, mentre que els blats i els ordis dels
entorns comencen a daurar-se i a abandonar el verd dels mesos anteriors. Els
blats que rossegen, pentinats per la marinada, recorden les onades del mar.
Fruites i hortalisses verdoses, marronoses,
groguenques, de color grana... repinten la tardor, amb l'ajuda de les fulles
grogues i marrons del passeig dels Plataners, que pengen a les branques abans
que el vent les faci caure.
Passejant pels carrers del poble, veiem façanes de
tons diversos, fins i tot vermellosos i rosats. Aquests colors, tan diferents
dels blanquinosos i terrosos de les parets properes, agraden a uns veïns i
desagraden als restants, però no deixen ningú indiferent.
Quan algú s'atreveix a buscar l'essència del poble,
pot parlar de grisor, de colors apagats... Però també hi ha qui, en pensar en
la gent, hi troba una gamma que va del blanc i el rosa fins a tons més càlids,
o encara més: hi veu una paleta de pintor amb tots els colors possibles, perquè
hi ha persones d'orígens geogràfics i culturals ben diversos.
Una paleta de pintor amb tots els colors possibles:
així és el poble.
LES TERTULIANES PARLEN DE LA TERTÚLIA
—Gràcies a la tertúlia llegeixo en veu alta. M'he acostumat a llegir llibres
i he après a escoltar. (Marta)
—M'agrada moltíssim llegir. Gaudeixo d'estar amb el grup (amb les companyes
i el dinamitzador). Gaudeixo del companyerisme que hi ha.
(Montserrat C.)
—Vull valorar, també, el companyerisme, el fet d'haver après a escoltar... i
el llegir. I saber moltes coses del món, que és molt important. (Dolors)
—A la tertúlia hi ha molt companyerisme. És una activitat que serveix per
fer cultura. I també s'hi passen estones divertides. (Maria Vila)
—Sempre m'hi he trobat molt bé. Hi he après molt de tothom. (Maria D.)
—Hi he après moltíssim: les unes aprenem de les altres. (Maria Vilalta)
—Com que mai no havia anat a l'escola, és una alegria tenir la sensació que
vaig a "classe", encara que la tertúlia no sigui ben bé una classe.
És molt important que et puguis expressar. (Antonia de la R.)
—M'agrada perquè m'hi trobo bé. Pots opinar. I en escoltar tantes opinions,
veus que la teva no és única. Les festes i les sortides també estan molt bé.
(Mercè Muntal)
—Quan vaig venir a viure aquí, no coneixia ningú. Llavors vaig començar a
fer alguna activitat a l'escola d'adults. Aquest any m'he apuntat a la tertúlia
i estic contenta. (Antònia G.)
—Durant aquests anys, no només hem llegit textos i llibres, sinó que hem
intentat viure aquestes lectures: comentant-les, conversant amb els autors
(quan ha estat possible), anant a teatre... No només parlem de temes locals,
sinó que es participa activament en diverses activitats del poble.
(Amadeu)
—Quan vaig entrar a la biblioteca..., era la tertúlia de l'Ateneu, que es
feia a la biblioteca; ara... és la tertúlia de la biblioteca. Sense la tertúlia,
la biblioteca no seria el mateix. D'altra banda, em sembla que he aportat una
visió més jove als temes que tractem. (Mariona)
—També destacaria que hem après a deixar dir i escoltar. (Gemma)
—És bo que cadascú tingui la seva opinió i que estiguem molt bé totes
juntes. M'agrada que hi hagi la visió d'algunes persones més joves, com la
Mariona i l'Ester. Disfruto molt llegint. També he agafat més seguretat
a parlar i a escriure. (Maria Rosa)
—Em trobo molt bé amb tot el grup. A la tertúlia m'assabento de les qüestions
d'actualitat. Llegint i comentant les lectures comprenc millor el que diuen els
llibres. (Mercè Mauri)
—M'hi trobo molt bé. No m'hauria pensat mai que fos capaç d'entendre tantes
coses. Sóc molt tancada, però ara parlo, llegeixo... Això m'ha donat molts
ànims. (Margarita)
—A la tertúlia també hi ha gent que demana perdó. Com ja s'ha dit, s'hi
aprèn a escoltar. (Montserrat S.)
Moltes gràcies a tots els que heu format part d'aquests 10 anys de tertúlia!
Biblioteca el Drac
