Per la importància com a escriptora, i pel seu compromís cívic, Montserrat Roig va ser un dels personatges més destacats de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Tenint en compte que el 10 de novembre farà 25 anys que va morir i recordant, també, la vinculació de la seva família amb el nostre poble, el Grup de Tertúlia ha considerat oportú compartir avui amb vosaltres un parell d'articles de Montserrat Roig. El primer, fa referència a la Barcelona olímpica, o més ben dit, a la deshumanització de les ciutats. El segon, parla de llegir al llit. Per acabar, escoltarem unes paraules de l'Antònia.
CANÇONS PER A CIUTADANS DE SEGONA EN UNA CIUTAT DE PRIMERA
28 de novembre de 1990
"Sóc cec i ho puc veure tot. Però ho veig d'una altra manera. No veig aquesta ciutat, ara que em diuen que té els budells a l'aire. Hi ha esvorancs i andanes. Petits ponts que ajuden a travessar el carrer els que hi veuen. Camino i no em deixen aturar-me, i els cotxes em passen a frec. No esperen, els cotxes no esperen mai. No oloro amb calma les flors, algú té pressa al meu darrera. Em fan creuar un carrer i no el volia creuar."
"Sóc sorda i sento tot el brogit. Tothom, a la vora, em crida. No sento les paraules però m'arriben l'espetec de les frenades, el cruixir de les rodes dels autobusos, com retrunyen els carros de les escombraries. Tothom m'escridassa i no saben que sóc sorda. Ningú no posa un rètol per avisar-me que l'ascensor no funciona. I m'agrada el carrer. Hi podria entendre més coses que no pas a la televisió, on a penes si pensen en mi."
"Sóc vell i m'agrada caminar. Ara una passa, ara una altra. Però les motos m'empaiten, just quan ha canviat el semàfor. Em miren amb desdeny. Camino massa a poc a poc. M'agradaria, algun dia, anar als afores, però el tren està fet per a escaladors. Aquesta és la ciutat dels atletes, dels trapezistes. Voldria aturar-me, seure en un banc, en un esglaó i badar. Però, al carrer, ningú no bada. No s'hi val a badar, et diuen, I, cada vegada que passo un carrer, tanco els ulls i penso, aquesta vegada, potser, no em salvaré, no arribaré a l'altra vorera."
"Sóc una nena i, al damunt, hi ha tot de caps. A sota, una desfilada de cames. Caps i cames al meu voltant. No veig res, no hi guipo. Al carrer, sempre hi he de córrer i la mare m'arrossega. M'han dit que el carrer és d'allò més perillós. No puc enfilar-me, no puc caure, no puc saltar, no puc jugar. El carrer és el bosc i els llops em guaiten."
"Vaig amb cadira de rodes i m'agrada veure el mar. Visc a la part alta de la ciutat però, al mar, no hi puc arribar. Les voreres són altes, les escales no tenen passamans, no puc pujar als autobusos, no puc pensar d'anar amb metro per arribar-me al mar. Cada dia, organitzen el carrer com si fos una cursa, però només els veloços saben on és la meta. A tot arreu hi ha escales i, els qui no baixen les escales, van amb cotxe. O amb moto."
"Sóc cec, sóc sorda, sóc vell, sóc una nena, vaig amb cadira de rodes... I ens han dit que aquesta ciutat està quedant molt bonica. És la ciutat olímpica, és la ciutat del circ. Segurament, el 1992 ens duran a uns camps molt bonics, als afores, perquè no fóra educat molestar els ciutadans. Diuen que, fins i tot, en aquests camps tindran unes dutxes molt agradables. Farem cua amb el sabó en una mà, la tovallola a l'altra i, en acabat, entrarem."
UN DOLCÍSSIM DESIG DE PECAR
13 de gener de 1991
Hi havia un pecat mortal que m'havia de dur de dret a l'infern, i aquest pecat era llegir al llit. M'ho havien dit les monges de la Divina Pastora, el col·legi on vaig aprendre que el desig de pecar, més que el pecat, podia arribar a ser un desig ben dolç.
(...) A casa, no n'estaven convençuts amb la idea que pecaves si llegies al llit. I tothom ho feia. Una casa de pecadors, la meva.
Llegia al llit tot demanant-me si les monges tenien raó. (...) Als catorze anys, vaig anar a un institut on el pecat, la noció de pecat, va deixar de regir la meva vida. (...)
Però, què llegia jo, tot pecant, al llit de la meva infantesa? (...) Sobretot, les històries de Guillermo Brown. (...) Ell va ser el còmplice del meu desig de pecar, que no era sinó poder-me anar a un altre món amb el rei dels proscrits, brut, impertinent, amb el rostre ple de màscares, els mitjons al garró, les sabates descordades, la corbata desfeta i la gorra de trascantó. (...)
Vaig tardar, també, a saber que l'autor de Guillermo Brown, el senyor Richmal Crompton, era una dona. De què es venjava aquella senyoreta victoriana que volia escriure novel·les amb personatges encarcarats i que va acabar per crear un personatge que contradeia tots els meus manuals d'urbanitat? No ho sé pas, però ho podem intuir. Ara fa cent anys que va néixer i, gràcies a ella, conservo encara, amb goig i sense engruna de penediment, el dolcíssim desig de ser una pecadora tot llegint al llit.
Como me agradaría
poder utilitzar el papel y la tinta
para poder expresar
la gratitud que siento
por los sabios
que sí supieron dejarnos en herencia
su saber y sus pensamientos
que por muchos años que pasan
siempre están de actualidad.
Antonia De La Rubia
