Premi al format prosa de batxillerat del Ir Concurs Literari Jove

Polvos de estrellas

Ayer deseé que hoy nos convirtiéramos en polvos de estrellas, que el aire nos llevara lejos y que finalmente llegáramos todos a nuestro destino final, dicho más duramente: deseé que todo se acabara y que muriéramos, pero aquí estoy, en la fría cama del hospital, las paredes grises y tristes. El médico me dijo que las podía decorar pero las prefiero así, sin vida casi como yo. Hace un año me diagnosticaron de una enfermedad rara que según mi doctor sola la sufre el 0,2% de la población, así que desde entonces no puedo salir, mis padres solo pueden visitarme durante media hora a la semana, con mascarillas por cuestión de contagio, me siento como un bicho raro cuando entran con la sonrisa forzada en la cara y me dicen que todo irá bien pero todos sabemos que no es así. Mi madre no se aguanta las lágrimas y siempre sale antes de que acabe la media hora, y mi padre se va detrás de ella.

Paso la mayor parte de mi tiempo leyendo los libros que me trae mi enfermera, Clare. Creo que sin ella me hubiera vuelto loca, ella es la única que me trata como a una persona normal.

Estaba leyendo hasta que de repente me sobresaltan unos golpes en la puerta y antes de que pueda contestar entra una mujer inhumanamente hermosa sin decir una palabra me coge de la mano y me guía hasta el pasillo, y casi como por arte de magia aparecemos en un lugar  que nunca he visto antes y la chica que antes me cogía de la mano ya no está.

Me puse a dar vueltas en busca de señales de vida, no hay nada más que oscuridad y a lo lejos muy a lo lejos una luz. Empiezo a correr desesperadamente hacia ella y cuando ya estoy cerca me golpea una imagen de mi misma en la cama del hospital y Clare llorando a mi lado y me doy cuenta entonces que mi deseo se ha cumplido.

IMAN AJOUAOU

Premi especial de 3r i 4t d'ESO del Ir Concurs Literari Jove

La joventut davant del mirall

Sempre suposa anar a última hora, i amb la finalitat d’escapar-me de les responsabilitats. Escriure poemes durant la nit per esbargir-me d’una realitat nefasta, al mateix temps que abraço la nostàlgia amb les mans fredes i el cor desfet. Buscant la manera de construir un món perfecte i trobant-me amb resultats insatisfets. Voler escriure, no poder i odiar el primer vers d’un poema per no ser capaç de trobar les paraules que donen forma a un sentiment que perjudica l’ànima.

No arriscar per por a perdre, i passar-me el dia estirada al llit contemplant alguna melodia que es remou sobre meu.

Alço la vista i aixeco els braços intentant agafar un petit bocí d’amor per omplir el meu cor. Suposo que sempre que busco no apareix, i quan deixo de fer-ho està just davant. Però sóc impacient i necessito les mans càlides d’una mare i la protecció d’un pare que vaig acomiadar tancant els ulls embossats d’aigua.

Navego entre mars plens de dubtes en busca d’alguna caixa musical, on dins seu s’amaga la felicitat. I sempre, al fer un pas endavant, l’orgull amb fa petita, tant petita que ningú escolta l’auxili sortint dels meus llavis.

Sóc jove, odio la joventut i tot el que intervé en ella, on vull fer-me gran però segueixo sentint-me petita, on apareix la por al ser incapaç de dirigir la meva essència.

Assassinant la màgia i tots els mags, sabent ara, que només eren il·lusions irreals.

Perdre les ganes de jugar, deixant de banda amistats. Trair i ser traïda.

Només vull ser capaç que, quan em toqui marxar, pugui amagar-me al cor d’algú i saber que he estat important.

Ser capaç de combinar les paraules mes dolces de totes les llengües i escriure un poema que arribi al cor del planeta. Ser la veu dels que s’han quedat sense ella.

Ser aquella nota musical d’una cançó melancòlica que dansa discretament sobre les

notes d’un piano imaginari.

De trobar la inspiració, sense la necessitat de tancar els ulls.

Deixar de banda l’existència d’aquells que van ferir l’esperit de nens innocents. Comprendre poesies i guardar-les entre les mans.

Volar sobre les paraules d’un llibre espantat.

Ser Jove per una eternitat i deixar de ser-ho si això em destrossa.

Reunir les peces trencades de la meva ombra perduda entre el carrer del costat meu. Poder arribar als vostres cors només entregant-vos un sentiment pur, deixant de banda els defectes y les aparences.

Però sobretot, ser capaç d’escoltar el meu cor bategant.

DARK

Premi al format de poesia de 3r i 4t d'ESO del Ir Concurs Literari Jove

Opinions

Però per què soc així?

Si es que soc una poma

amb un color carmesí

Massa dolça, massa tova

¡És podrida per aquí!

Si es que sóc una llimona

¡Aquesta es molt petitona!

¡Mira aquesta és deformada!

I la d'allà està assecada.

Si es que soc una carbassa

¡I aquesta és massa grassa!

Aquella és que es tan dura

Es perquè no està madura.

Pensa en l'opinió dels altres

que a vegades es molt dura

Com l'exemple de les fruites

Doncs, no deixis a ninguna

Que et facin greus ferides

¡De vida no n'hi ha més d'una!

M

Premi al format de prosa de 3r i 4t d'ESO del Ir Concurs Literari Jove

Vides creuades

El vaig veure per última vegada quan tenia vuit anys, quan estudiàvem  junts.

Al cap d’un temps es va mudar, no sé a on, i l’únic que em quedava d’ell era una petita petxina que sempre la portava a sobre, que quan se li va caure,  li anava a tornar però el dia següent ja no hi era.

Van passar els anys, i em vaig mudar a la ciutat per acabar els meus estudis i allà, vaig llogar un pis amb unes amigues.

Un dia, tornant a casa al vespre, vaig trobar una petita petxina molt semblant a la que tenia davant la porta, la vaig agafar, però al cap de dues setmanes només m’havia fet il·lusions .

Era una tarda de primavera quan vaig sortir, però quan volia tornar a casa, el vaig veure de lluny, sí, era ell, feia molts anys que no el veia, però tenia la sensació de que era ell.

Vaig començar a córrer cap a ell, però hi havia molta gent, però quan per fi vaig arribar en el lloc on l’havia vist, ja no hi era, només hi havia una nota sobre un banc que deia ” Si te’n recordessis de mi, sabries on trobar-me”.

Torno a casa, potser m’he confós, segur que era per una altra persona, em vaig dir.

Quan vaig arribar a la meva cambra, vaig veure les dues petxinetes sobre l’escriptori i vaig decidir anar a la platja.

Era tot fosc, no hi havia ningú, excepte uns mariners i les seves barques, començo a caminar descalça sobre la sorra i m’assec al terra, torno a llegir una vegada més  la nota juntament amb les dues petxines a la mà, tanco els ulls i penso que solament eren imaginacions meves , tonteries, masses il·lusions  per un dia, però quan em vaig girar per anar-me, el vaig veure, si era ell, si a poques passes...

Desprès d’una vida plena d’amor, després de 42 anys junts i dos fills, es va tornar a mudar, però ara no en aquesta vida.

I l’únic que em quedava d’ell ara, eren els nostres dos fills i les quaranta-dues petxines, sí, perquè cada aniversari em regalava una petxina i una nota molt senzilla ”el meu amor creix per tu”.

Avui era el nostre aniversari des de la primera petxina que em va donar, però avui ja no hi  era per donar-me una altre.

Però per la tarda, vaig rebre una caixeta de color blau marí, la vaig obrir i vaig trobar la quaranta-tresena petxina juntament amb una nota que deia “ el meu amor per tu és etern” .

Amb llàgrimes als ulls, vaig anar amb la nota i la petxina cap a la platja, on ens vam trobar per primera vegada en molts anys, vaig passejar per la sorra descalça, vaig tornar  a seure en el mateix lloc on vaig seure la primera vegada, torno a llegir una vegada més la nota, encara amb la petxina a la mà, vaig tancar els ulls.... i allà el vaig tornar a veure.

MARYAM BENAISSATI EL KHATTOUTI

                                                                                                                    

Premi al relat d'intriga de 1r i 2n d'ESO del Ir concurs literari jove

La gran prueba

Hoy es 23 de marzo, hace menos de dos meses asesinaron a mi familia, la policía me ha estado haciendo preguntas me llevan a psicólogos y siguen haciendo preguntas, hay cosas que no les he podido contar como que vengo de una familia de espías, me han mandado a un internado, allí he conocido a una chica que se llama Claudia, también ha perdido a sus padres hace poco, al llegar la noche nos hemos dado cuenta que dormimos en la misma habitación, y hablando ha salido el tema de fugarnos, le he explicado mi historia y ella la suya, yo no le he podido explicar todo a causa de que soy espía, al llegar la mañana, continuamos hablando de fugarnos, hemos decidido que lo haremos esta noche, yo sigo sin confiar de ella, pero necesito salir de este sitio y vengar la muerte de mis padres. Hoy está siendo un día raro Claudia  y yo no nos separamos hasta que empiezan clases, yo tengo que ir a recepción para que me den mi horario de instituto y el de las extra escolares, llego a clase a tercera hora, me toca alemán me siento al lado de Claudia, en media clase nos han separado por hablar. Al acabar la clase nos vamos al comedor y continuamos hablando, yo aún tengo la llave de mi casa así que cuando salgamos de este antro vamos a ir allí. Ha acabado la hora de la comida me toca educación física, Claudia y yo tenemos el mismo horario así que me enseña donde está el gimnasio, al llegar he visto una ventana por donde podríamos salir, también me he fijado que va al patio exterior así que si lo hacemos bien podríamos salir. Nos ponemos el bañador porque nos toca piscina. Por fin hemos acabado todas las clases y nos vamos a cenar, acabamos lo más rápido posible para ir a bañarnos, le presto mi ropa ya que casi todo es negro, nos hacemos las dormidas cuando pasa la profesora pera apagar las luces, esperamos cinco minutos y nos levantamos, bajamos hasta el gimnasio, salimos por la ventana y nos escapamos, mi casa está a media hora. Por fin llegamos, pongo la llave en el paño, entro, y veo que todo está igual que cuando mataron a mis padres, cristales rotos marcas de balas, lo único distinto, es que no están los cuerpos de mis padres, y con eso supongo que ya abra venido el que tiene que limpiar la escena del crimen, miró fijamente a todos lados no hay ninguna cinta policíaca, como puede ser? Con Claudia empezamos a ordenarlo todo, cuando me llama desde la cocina ha encontrado una nota para mí, me da pistas como puede ser si vi como murieron mis padres y para que quieren que las siga? Hemos acabado de ordenarlo todo, en mi cabeza continua rondando lo que decía la nota. Por fin me decido, voy a seguir las pistas, al fin y al cabo eso es lo que me enseño mi padre. Nos vemos a la calle Barcelona, como dice la carta, miramos en las basuras, donde encontramos una bolsa negra, la cual nos la llevamos a casa para abrirla, llegamos y la abro, pero esta vez la carta no es solo para mi si no para las dos, cosa que nos extraña, que tiene que ver la muerte de sus padres con la de los míos, y si ella también es espía, como no me podre haber dado cuenta? la miro y ella a mí pero hacemos como si nada, en la nota pone que vayamos a la fábrica abandonada del pueblo a las 24:00. Al llegar media noche ya estamos allí vemos un coche negro sin matrícula que tira una bolsa hacia nosotras, la cogemos, y volvemos para casa, estamos muy cansadas así que esperamos hasta mañana para abrirla, hoy ha sido un día duro.

Son las 6 de la mañana ya no podría dormir más por la intriga de que habrá en la bolsa, voy a despertar a Claudia, para que la podamos abrir juntas, la abrimos, y como no hay otro acertijo pero este nos lleva a Vic, a la estación de buses. Desayunamos, nos vestimos y vamos a coger el tren. Por primera vez vemos a un hombre de los implicados, lleva la cara cubierta pero por su voz, sabemos que es ruso o ucraniano, nos da otra bolsa, pero esta es mucho más pequeña, hay un papel, que nos lleva unos almacenes, vamos, nos escondemos detrás de unos arbustos ya que está lleno de guardias, las dos sabemos que la lucha de verdad empieza aquí. Salto yo primero, en eso momento pasa una sorprendente, Claudia salta detrás mío, son uno más que nosotras pero es fácil derrotarlos, pasamos con facilidad, me sorprende que Claudia luche tan bien, ahora miso creo que mis hipótesis son ciertas, entramos al almacén, antes de entrar del todo hay otra puerta. Esta vez hay el doble de guardias, saltamos las dos atacar, como antes hemos vencido pero esta vez nos ha costado más, esta vez no es tan fácil tenemos que descubrir la contraseña, yo voy a dar una vuelta a ver si encuentro algo para romper la seguridad, vuelvo desanimada porque no hay nada, pero antes de que me dé cuenta Claudia ya había abierto la puerta, al abrirla nos damos una gran sorpresa están nuestros padres atados a una silla los de las dos, como podía ser posible, si yo vi a mis padres morir, vamos corriendo las dos a salvarlo, pero de golpe saltan diez personas a luchar para que no los podamos rescatar, otra vez Claudia nos vemos en una situación de lucha y es lo que hacemos luchamos hasta que conseguimos vencerlos, desatamos a nuestros padres. A lo lejos escuchamos unos aplausos, no sabemos de dónde vienen hasta que vemos a una persona, me fijo bien y es el jefe de mí organización de espías, por la cara de Claudia me doy cuenta de que ella también lo conoce, baja las escaleras y viene a hablar con nosotras, resulta que todo era una prueba, para saber si yo y Claudia podemos hacer bien de espías.

ANNA GUERRERO MONTILLA

Premi al format de prosa de 1r i 2n d'ESO del Ir concurs literari jove

Una vida perduda

Allà esta un altre cop allà davant meu mirant-me sense dir res...

-          Mama, mama, mira... és ell un altre cop – li vaig dir mentre el senyalava.

-          Qui? – em va dir la meva mare.

-          Ell, el nen del parc.

-          Allà no hi ha ningú

-          Però mama! No el veus? Està allà – deia, i el senyalava

-          Allà no hi ha ningú – em va dir sèria.

-          Que si! Perquè no el veus? T’ho juro mama, allà hi ha un nena i és el mateix que vaig veure al parc.

-          Ja n’hi ha prou, Joan, para ja, val? Allà no hi ha ningú – em va cridar.

-          Per què no em creus? – li vaig dir una mica trist, i me’n vaig anar a la meva habitació.

Em vaig estirar sobre el meu llit, i de sobte allà estava un altre cop, allà davant meu mirant-me:

-          Hola, com et dius? – li vaig preguntar.

No em va respondre

-          Ei, que m’escoltés?

No va dir res

-          Que no parles o què?

No em va dir res, vaig parpadejar i ja no hi era, el vaig estar buscant, fins que em vaig cansar i em vaig adormir.

.......

Un soroll em va despertar, era la meva mare, que em va despertar per anar a l’escola.

La meva mare em va acompanyar a l’escola i se’n va anar, no em va dir ni adéu. A vegades penso que no m’estima. Es molt dolenta amb mi, em posa la culpa de tot,  diu que es culpa meva que el meu pare ens hagi abandonat, del que li va passar a la meva germana, no ho entenc, soc el seu fill, perquè em tracta així? No ho entenc a vegades penso que jo no soc el seu fill i ella no és la meva verdadera mare.

Bueno per lo que anàvem,  vaig entrar a classe, i no vaig trobar a ningú, em va semblar raro. Vaig mirar pels  passadissos i no hi havia ningú només els de 5è i 6è.  Vaig entrar a la meva classe un altre cop, i allà estava ell, us ho juro que no sé com s´ho fa per aparèixer de cop i desaparèixer. Però bueno hi ha coses que mai podrem saber.

Em vaig acostar a ell i li vaig dir:

-          Què fas tu aquí? Que estudies aquí? Com t’ho fas per aparèixer de cop als llocs?

No em va contestar, només em va mirar sense cap expressió a  la seva cara. Vaig escoltar un  soroll i em vaig girar i no vaig veure res, em vaig tornar a girar per veure el nen i no hi havia ningú. Ja no hi era.

-          On ets? No em deixis sol sisplau...

No va aparèixer per cap lloc, i allà va ser quan vaig sentir que estava sol, completament sol, no tenia amics... el meu pare em va abandonar, la meva germana es va morir, la meva mare no m’estima... i ara aquell nen que no m’ha dit ni com es diu em deixa sol.

Em vaig cansar de tant pensar i vaig decidir anar al despatx del director per dir-li que on eren, mentre anava baixant les escales em trobava el nen un segon i desapareixia , cada vegada s’acostava més a mi. Era com si em volgués dir alguna cosa però jo no l’escoltava.

Això era molt estrany.

Vaig trucar a la porta del despatx, i vaig escoltar un “endavant” i vaig passar. Vaig veure al director allà assegut escrivint alguna cosa en alguns fulls.

-          Home Joan vine entra... Què et passa?

-          A la meva classe no hi ha ningú

Ell em va mirar, va arrufar el nas, i després em va preguntar:      

-          A quina classe vas?

-          A 4tB

-          Ah, és clar, els de la teva classe han anat d’excursió al museu de la música, no t’ho han dit?

Jo vaig abaixar el cap i vaig començar a pensar, i hi vaig caure, es veritat que ahir tothom parlava d’una excursió. Quan vaig pujar el cap per contestar-li, el vaig veure, us juro que no se com s’ho fa però sempre m’espanta, jo em vaig aixecar, em va espantar, i el director Enric em va mirar una mica estranyat...

-          Què et passa fill? Et trobes bé? – em va dir molt preocupat.

-          Allà! – vaig dir mentre assenyalava el nen- allà hi ha un nen que ha aparegut derrapant, allà! Mira! Darrera teu! Mira! - vaig dir molt ràpid, mentre senyalava al nen, que no s’havia mogut del lloc.

L’Enric es va girar i no va veure res.

-          Allà no hi ha ningú, Joan...

-          Sí, perquè no el veus, esta allà darrere teu, mira, et juro que allà hi ha un nen, perquè ningú el veu? -vaig dir una mica nerviós

-          Escolta’m, Joan, tranquil·litzat, seu, ara diguem què veus?

-          Allà, allà hi ha un nen- deia mentre el senyalava- i és el mateix nen que vaig veure al parc, aquest nen el vaig veure ahir a casa meva, i avui l’he vist a la meva classe assegut i ha desaparegut de sobte, quan venia al despatx, pel camí el veig i després desapareix...  No m’ha dit ni el seu nom, ni res, no m’ha parlat, només em mira i calla, i ara esta aquí darrera teu mirant-me i tu no el veus, ets igual que la meva mare- li vaig dir, o  més aviat  li vaig cridar i me’n vaig anar d’allà, donant un cop de porta.

Vaig sortir d’allà molt enfadat, i me’n vaig anar a casa, pensava que la meva mare estava treballant, però vaig sentir un soroll, què era allò? La meva mare estava treballant, que extrany, vaig posar la clau en el pany, llavors  vaig girar la clau, i quan vaig obrir la porta, la meva boca tenia la forma de una `o´ gegant.

Sabeu què vaig veure? Doncs senyores i senyors quan pensava que la meva mare ja no podia fer res mes per –cagar-la, allà estava ella fent petons al seu jefe de la feina, la meva mare era la seva secretària, i ara mateix sestaven petonejant...  això era..... no sé com  expressa en paraules el que sentia en aquell moment, em sentia malament, sentia que la meva mare eres una regalada, com pot fer això amb el seu  jefe...?  això és flipant, us juro que no pensava que la meva mare fos així.

Quan vaig veure allò me’n vaig anar corrents a no se on, només corria com si no hi hagués un demà, no sabia on anava. Vaig arribar a un bar i vaig entra al lavabo, a plorar, almenys allà ningú em veia. Allà vaig començar a pensar...  per què el meu pare em va abandonar? Per què la meva mare m’odia? Per què la meva germana va morir...?  Després de pensar tant em  vaig rentar la cara, i quan vaig aixecar al cap per mirar-me al mirall, allà estaven aquells ulls negres, que casi no es veuen, aquell nen  que em fa tanta por, aquell nen que no em parla i que no se ni el seu nom, aquell nen que apareix i desapareix quan ell vol. Es va acostar a mi i em va dir:

-          Vols que t’ajudi?

Aquell va ser el primer cop que el vaig escoltar parlar. Espera, espera, espera...  com que m’ajudi? Que m’ajudi en que?

-          Que m’ajudis? En què?

-          En el teu problema, ja sé com et tracta la teva mare , ja se lo del teu pare i lo de la teva germana... vols que et porti a un lloc millor?  a un  lloc on ningú et jutgi?  a un lloc on puguis tenir amics, on puguis tenir una família que t’estimi i no et et jutgi pel què fas, per qui ets ...

Vaig començar a pensar

-          Com m’ajudarà?

Li vaig preguntar.

Ell va somriure, la primera vegada que el vaig veure somriure.

-          Ja veuràs vine...

Jo el vaig seguir, pel camí ningú dels dos parlava, i al final em va portar a un edifici, que fèiem allà?

-          Què fem aquí?

No em va contestar, vam pujar fins al terrat, i es va ficar a la punta, em va mirar, i em va dir que m’acostes a ell amb al cap. Jo em vaig acostar.

-          Com m’ajudaràs?-  li vaig preguntar

Em va mirar i em va dir:

-          Ja ho he fet... -i em va empènyer.

Vaig veure una llum blanca al fons. Cada vegada s’acostava més, estava més propera a mi, sentia que em faltava l’ aire,  la llum esta allà, cada vegada mes a prop...

CHAYMAE CHARI CHARAI